ORNITOSECTA

Quadern de bitàcola, data estel·lar 03.06.2019. L'estiu encara no ha arribat, però fa molta calor i els ocells comencen a fer-me patir. No és tan fàcil veure'ls com fa uns dies, i en concret avui la temperatura és molt alta. Potser no noto tant la xafogor com quan vivia a Barcelona, però comprovo angoixat que no puc aturar-me gaire estona sota el sol. Crema la pell. I la llum m'enlluerna. Les quatre de la tarda no és la millor hora per veure ocells. Estic passejant a prop del barri de Canaletes, a Cerdanyola del Vallès. Davant meu Collserola em fa promeses de frescor amb la gran taca fosca que són els seus boscos. Arribo a un camí que voreja per una banda pins i alzines. Però per l'altre no hi ha més que un socarral (paraula que crec que no existeix, però com que la meva família l'ha fet servir de sempre per designar un camp cremat pel sol, em prendré, amb el vostre  permís, la llicència de fer-la servir). Llaurat temps enrere, ara només té algunes mates crescud...

Fa uns mesos, parlant amb Dani González, un d'aquells amics de per vida, una d'aquelles persones amb les que saps que, ja de vell, podràs compartir una copa i fer un brindis pel llarg camí recorregut; fa uns mesos, com deia, em va fer gràcia un comentari seu. Li vaig esmentar una observació d'ocells de fa gairebé uns trenta anys, i ell em va dir que allò era gairebé paleoornitologia. Aquesta és la història d'aquella observació. Hem de viatjar en el temps fins al 14 de setembre de 1991. Dani havia decidit temps enrere que volia estudiar la migració de rapinyaires al cim de Sant Mateu, al Maresme, i ja feia unes setmanes que periòdicament pujàvem a peu des de Premià de Mar. Aquell dia, com sempre, sèiem en un clar entre pins en un lateral de la muntanya, sense arribar a dalt de tot. Observàvem així habitualment alguns ocells que marxaven cap al sud, i amb els nostres magres coneixements de principiants els intentàvem identificar. Prismàtics en mà, vigilàvem el cel a...

No m'ho puc creure. Porto deu anys escrivint al blog! Això és gairebé una biografia. El març del 2009 vaig escriure la primera entrada. I aquí segueixo. No vaig a fer cap estadística ni cap resum. Però sí diré que me n'adono que totes aquestes narracions han passat de tenir un objectiu (divulgació) a convertir-se simplement en un divertiment propi. I suposo que passar-m'ho bé m'impulsa sempre a no deixar d'escriure. Tu, Jordi del futur. Sí d'aquí molts anys mires cap a enrere i veus això, si us plau, recorda una cosa que et diré ara: no oblidis mai que passar-s'ho bé és la clau de tot. No deixis mai de mirar ocells, ni de fer les coses que t'agraden. Haig de dir que no crec que ho facis. Tinc ara 46 anys i em diverteixo cada dia. No crec que canviïs gaire, Jordi. No sé on em portarà la nova etapa de la meva vida que he començat aquest any 2019, amb la Mari, la Sara i la Edisa. Però tot té bona pinta. Ja m'ho confirmaràs d'aquí uns anys. J...

18 de agosto del 2017. Soy consciente de mi lentitud escribiendo crónicas. Han pasado casi dos años desde el viaje a Brasil y aquí sigo, añadiendo entradas en el blog. Tendré que acelerar un poco. Llegó el día más aburrido del viaje. Teníamos que recorrer 800 kilómetros en coche en una sola jornada, siempre en dirección Este, desde Foz de Iguazú, situado en la triple frontera entre Brasil, Argentina y Paraguay, hasta Jaraguá do Sul, población que se encuentra a unos pocos kilómetros de la costa atlántica. Recorrimos aquella distancia de día, tras desayunar, y pude observar unas pocas especies de aves. Pero no hay mucho que explicar. La mayoría de avistamientos los hice desde dentro del coche, en movimiento, y no los pude identificar. Quizá lo más destacable fue que hice un bimbo. Cuando llevábamos pocos kilómetros recorridos pude ver fugazmente a través de los cristales dos ejemplares en vuelo de cernícalo americano ( Falco sparverius ), única observación del viaje y uno de eso...

Han passat tres anys. Perdona Laia estimada per haver trigat tant a escriure aquesta entrada al blog. El 10 de gener del 2016 la meva neboda em va acompanyar a visitar el delta del Llobregat. Feia molt de temps que insistia i insistia, que volia anar amb el seu tiet a veure ocells, i com que la vida és complicada va costar una mica, però al final ho vam aconseguir. La reserva natural de Cal Tet ens esperava amb els braços oberts, i jo li explicava a la Laia els ocells que anàvem trobant, mentre ella feia de fotògrafa. El punt de vista de la petita (ja no tan petita) era molt més fresc i genuí que el meu. Una passejada ens duia des de l'aparcament fins a l'entrada de la reserva natural. La primera aturada era prop del centre d'informació. Teníem el riu Llobregat davant nostre. Alegria màxima i emoció total només arribar. Anem per feina. Això semblen ànecs coll-verds? Sí, en efecte, ho són. A pocs minuts de distància tenim les maresmes. Allà la Laia feia nou...

De la tarde de aquel día no hay mucho que destacar. Fue bastante menos interesante que la mañana, cosa totalmente comprensible viniendo de donde veníamos. En primer lugar visitamos el Parque das Aves , situado frente a la entrada del Parque Nacional. Se trata de una especie de zoológico que tiene en su colección aves irrecuperables procedentes del tráfico ilegal o halladas heridas, según me explicó una amable cuidadora a la que interrogué nada más entrar (en los comederos había decenas de aves que volaban con total libertad y los ojos me hicieron chiribitas... pero la muchacha me confirmó que también eran cautivas). Mi interés sin embargo se centró en la posibilidad de ver alguna especie salvaje auténtica, quizá atraída por la presencia de las que vivían en el parque. Y en efecto, nada más entrar pude bimbar un legítimo platanero ( Coereba flaveola ) que exploraba las ramas de un arbusto cercano. Juro que no estaba disecado. La visita me sirvió también para observar algunas ...

17 de agosto de 2017. Los bentevís me dieron los buenos días en el mismo hotel. Les agradecí mentalmente el detalle: yo sabía que, en efecto, iba a ser un buen día. ¡Íbamos a visitar las cataratas del Iguazú! Cogimos el coche y nos desplazamos hasta el parque nacional. Fuimos bastante pronto para evitarnos las colas de acceso. Así y todo, a pesar de la hora ya había bastante gente esperando para comprar las entradas que daban acceso a la reserva. Mientras aguardábamos nuestro turno contemplé el cielo. Estábamos apenas a unos metros de la masa forestal, y por lo tanto tenía la esperanza de que algún ave cruzara el aire volando sobre nosotros. En el plano paisaje la vista se perdía en la lejanía. En el lado contrario al parque, flanqueando con éste el gran espacio vacío que era el punto de encuentro de los humanos, se alzaba un bosquecillo que parecía mirar con nostalgia a la gran maraña de árboles de la que les había separado el asfalto. Apareció algo. Dos aves verdosas surcaban...