ORNITOSECTA

El Pla de Reixac és un lloc on pots imaginar perfectament un esparver cendrós patrullant camps, però on no acostuma a donar-se aquesta circumstància. El diumenge 24 d'abril vaig tenir la sort de poder contemplar aquesta escena junt amb el meu amic Antonio. L'observació va arreglar bastant el dia, ja que, excepte per l'aparició d'un falcó peregrí i l'espectacular afluència de falciots negres (i algun de pàl·lid), va ser una jornada una mica fluixa per les expectatives generades, ja que sortiem d'un episodi de mal temps en plena migració primaveral. A veure si algun dia em trobo un esparver d'espatlles negres a sobre d'una de les alzines, com tantes vegades he imaginat. Mascle d'esparver cendrós (Circus pygargus)

El 2 d'abril vaig fer una passejada pel Pla de Reixac (Montcada) en un intent de fer el meu itinerari pel projecte SOCC (Seguiment d'Ocells Comuns de Catalunya, un dels projectes de l'Institut Català d'Ornitologia). Resulta que el primer cens del SOCC es fa del 15 d'abril al 15 de maig, però soc tan despistat que em vaig llençar al camp abans de temps. En qualsevol cas, la visita va ser molt entretinguda, amb un total de 52 espècies i uns quants moments d'aquells que t'omplen l'esperit. I és que no puc negar que el Pla de Reixac és un dels meus llocs preferits per veure ocells. Tenir-lo tan a prop de casa és un autèntic luxe. Una visita a aquest espai és garantia de bones observacions. Aquell 2 d'abril, als ocells habituals al llarg de tot l'any es van afegir els primers migrants i alguns estiuejants. El més destacable va ser un grup de vuit cigonyes (més una novena solitària una estona més tard), una fredeluga, set arpelles en migració, piules d...

Hace pocos días paseaba por el Pla de Reixac (Vallès occidental) intentando ver pájaros. Era difícil con tanta gente: ciclistas, corredores, paseantes con perros (me incluyo), parapentes, avionetas de aeromodelismo, drones, helicópteros de tamaño real... ...y cazadores. De vez en cuando oía tiros, no muy lejanos. En cierto momento sonaron cuatro disparos detrás de mí, provenientes de lo alto de una colina situada a unos cincuenta metros. Al instante oí también un siseo rápido, un batir de alas que silbaba en el aire y que se detuvo a los pocos segundos. Me giré y no vi nada. Escruté el paisaje. El sol iluminaba los campos y hacía resplandecer el verde de las hojas y el pardo de la tierra, bajo un cielo enorme y limpio, como un gran océano. Caminé unos metros y allí lo vi. Un faisán macho yacía en el suelo, aún vivo, mirándome con aspecto de no comprender qué había ocurrido. Lo observé con mis prismáticos. Tal vez habían errado los disparos. Sin embargo el movimiento antinatural...