Astronomia senzilla, observació de planetes.
No cal tenir un gran telescopi si volem fer unes poques però interessants observacions astronòmiques.
De dia, evidentment, ja tenim molt a prop el nostre estel, el Sol. De nit podem observar el nostre únic satèl·lit, la Lluna. Però, com de difícil és veure planetes? I galàxies? És complicat distingir constel·lacions?
La clau és mirar al cel. I tot i que sembla una ximpleria afirmar això, insistiré en dir-ho. S'ha de mirar al cel. Si ens familiaritzem a fer alguna ullada nocturna descobrirem que les constel·lacions són fàcilment identificables: són grans (ocupen bones extensions de cel) i algunes són prou brillants com per ser reconegudes a l'instant.
És evident que si ens allunyem de Barcelona les condicions seran millors, però això no vol dir que no us pugui veure res a una gran ciutat: jo hi visc, i des del terrat he pogut veure sense problemes les constel·lacions d'Orió, l'Osa major, l'Osa petita, Cassiopea, Taurus, el Cigne, i d'altres. També és fàcil trobar estrelles concretes com la polar (que assenyala el nord), Sirius (l'estrella més brillant del cel), Vega o Betelgeuse.
Lluna i algun tipus de falciot. No oblidem que això és un blog d'ornitologia.
Quin equip òptic faig servir per veure tot això? Cap! Només els meus ulls! I de la mateixa manera, a simple vista podem gaudir dels planetes Venus, Mart, Júpiter i Saturn (tot i que, evidentment, semblaran punts brillants al cel, de la mida d'estels, però amb una llum fixa que no fa pampallugues). A més, per sobre d'Orió i una mica a la dreta, no gaire lluny, podem descobrir una taca que brilla. És el cúmul d'estels anomenat les Plèiades.
No tots els planetes ni totes les constel·lacions es veuen tot l'any. Però a qualsevol mes trobarem sempre algo que valgui la pena. Eines senzilles per descobrir aquest interessant món i guiar-nos són Google Sky Maps (aplicació gratuita que podem instal·lar al mòbil) i el programa Stellarium (http://stellarium.org/), molt adequat si disposem d'un ordinador, i que està disponible en català i en espanyol.
Si volem aconseguir millors observacions ens podem fer amb uns prismàtics de 10 augments. La Lluna es veurà preciosa, però compte amb quedar literalment enlluernats. No cal dir que no s'ha de mirar mai directament al Sol: podem quedar totalment cecs. Amb els prismàtics podem donar forma per fi als planetes: veurem la rodona de Júpiter i alguns dels seus satèl·lits, que lluiran al seu voltant com petits estels que brillen. També Mart és veurà rodó i vermellós, mentre que Venus sovint apareixerà com una mitja lluna, ja que està més a prop del Sol que la Terra. Una mica més dificultós pot ser trobar Mercuri, com un petit punt brillant. Però la gran sorpresa la tindrem si busquem Saturn amb els prismàtics: veurem els anells! En efecte, no cal un telescopi per observar-los.
Júpiter i alguns satèl·lits visibles.
També amb aquesta senzilla òptica veurem millor les Plèiades, i si busquem per sobre de la constel·lació de Cassiopea veurem una taca blanquinosa que tendirà a desaparèixer si la mirem massa seguit: és la nostra galàxia veïna, Andròmeda, situada a 2,5 milions d'anys llum de la Via Làctia, i és l'objecte més llunyà que es pot observar a simple vista des de la Terra (ara sí, ben lluny de Barcelona, amb un cel molt net; a la gran ciutat sí necessitarem els prismàtics).
I si som ornitòlegs i tenim un telescopi per veure ocells? Meravellós! A què esperem? Veurem lo mateix que veuríem amb prismàtics però encara més ampliat. Ara sí podrem gaudir bé dels anells de Saturn, de Júpiter i els seus satèl·lits, i veurem Mercuri com una petita rodona: a més de tenir més augments, l'estabilitat que ens proporcionarà el trípode serà clau.
Saturn vist amb un telescopi Kowa amb un ocular 20-60x.
Aquesta pobre noia està a punt de ser abduïda per un raig de llum d'un OVNI i no ho sap.
Mercuri.
Per acabar faré un petit glossari:
Terra: el nostre planeta.
Lluna: el nostre satèl·lit.
Sol: el nostre estel, centre del sistema solar.
Júpiter, Venus, Saturn, Mart: planetes fàcilment detectables a simple vista. Júpiter és el planeta més gran del sistema solar, amb una mida equivalent a 1317 vegades la Terra.
Mercuri: el planeta més proper al Sol de tot el sistema solar. Altres planetes serien Urà i Neptú, situats més enllà de Saturn.
Via Làctia: galàxia a la que pertany el sistema solar. Conté entre 200.000 i 400.000 milions d'estrelles. El Sol simplement és una d'elles.
Any llum: la distància que recorre la llum en un any. La llum viatja a 300.000 km per segon, multipliqueu 300.000 km pels segons que té un any i tindreu la distància de la que parlem (és enorme!).
Galàxia d'Andròmeda: la nostra galàxia veïna, la més propera a la Via Làctia. Es troba "només" a 2,5 milions d'anys llum.
Lluna creixent.
De dia, evidentment, ja tenim molt a prop el nostre estel, el Sol. De nit podem observar el nostre únic satèl·lit, la Lluna. Però, com de difícil és veure planetes? I galàxies? És complicat distingir constel·lacions?
La clau és mirar al cel. I tot i que sembla una ximpleria afirmar això, insistiré en dir-ho. S'ha de mirar al cel. Si ens familiaritzem a fer alguna ullada nocturna descobrirem que les constel·lacions són fàcilment identificables: són grans (ocupen bones extensions de cel) i algunes són prou brillants com per ser reconegudes a l'instant.
És evident que si ens allunyem de Barcelona les condicions seran millors, però això no vol dir que no us pugui veure res a una gran ciutat: jo hi visc, i des del terrat he pogut veure sense problemes les constel·lacions d'Orió, l'Osa major, l'Osa petita, Cassiopea, Taurus, el Cigne, i d'altres. També és fàcil trobar estrelles concretes com la polar (que assenyala el nord), Sirius (l'estrella més brillant del cel), Vega o Betelgeuse.
Lluna i algun tipus de falciot. No oblidem que això és un blog d'ornitologia.
Quin equip òptic faig servir per veure tot això? Cap! Només els meus ulls! I de la mateixa manera, a simple vista podem gaudir dels planetes Venus, Mart, Júpiter i Saturn (tot i que, evidentment, semblaran punts brillants al cel, de la mida d'estels, però amb una llum fixa que no fa pampallugues). A més, per sobre d'Orió i una mica a la dreta, no gaire lluny, podem descobrir una taca que brilla. És el cúmul d'estels anomenat les Plèiades.
No tots els planetes ni totes les constel·lacions es veuen tot l'any. Però a qualsevol mes trobarem sempre algo que valgui la pena. Eines senzilles per descobrir aquest interessant món i guiar-nos són Google Sky Maps (aplicació gratuita que podem instal·lar al mòbil) i el programa Stellarium (http://stellarium.org/), molt adequat si disposem d'un ordinador, i que està disponible en català i en espanyol.
Si volem aconseguir millors observacions ens podem fer amb uns prismàtics de 10 augments. La Lluna es veurà preciosa, però compte amb quedar literalment enlluernats. No cal dir que no s'ha de mirar mai directament al Sol: podem quedar totalment cecs. Amb els prismàtics podem donar forma per fi als planetes: veurem la rodona de Júpiter i alguns dels seus satèl·lits, que lluiran al seu voltant com petits estels que brillen. També Mart és veurà rodó i vermellós, mentre que Venus sovint apareixerà com una mitja lluna, ja que està més a prop del Sol que la Terra. Una mica més dificultós pot ser trobar Mercuri, com un petit punt brillant. Però la gran sorpresa la tindrem si busquem Saturn amb els prismàtics: veurem els anells! En efecte, no cal un telescopi per observar-los.
Júpiter i alguns satèl·lits visibles.
També amb aquesta senzilla òptica veurem millor les Plèiades, i si busquem per sobre de la constel·lació de Cassiopea veurem una taca blanquinosa que tendirà a desaparèixer si la mirem massa seguit: és la nostra galàxia veïna, Andròmeda, situada a 2,5 milions d'anys llum de la Via Làctia, i és l'objecte més llunyà que es pot observar a simple vista des de la Terra (ara sí, ben lluny de Barcelona, amb un cel molt net; a la gran ciutat sí necessitarem els prismàtics).
I si som ornitòlegs i tenim un telescopi per veure ocells? Meravellós! A què esperem? Veurem lo mateix que veuríem amb prismàtics però encara més ampliat. Ara sí podrem gaudir bé dels anells de Saturn, de Júpiter i els seus satèl·lits, i veurem Mercuri com una petita rodona: a més de tenir més augments, l'estabilitat que ens proporcionarà el trípode serà clau.
Saturn vist amb un telescopi Kowa amb un ocular 20-60x.
Aquesta pobre noia està a punt de ser abduïda per un raig de llum d'un OVNI i no ho sap.
Mercuri.
Per acabar faré un petit glossari:
Terra: el nostre planeta.
Lluna: el nostre satèl·lit.
Sol: el nostre estel, centre del sistema solar.
Júpiter, Venus, Saturn, Mart: planetes fàcilment detectables a simple vista. Júpiter és el planeta més gran del sistema solar, amb una mida equivalent a 1317 vegades la Terra.
Mercuri: el planeta més proper al Sol de tot el sistema solar. Altres planetes serien Urà i Neptú, situats més enllà de Saturn.
Via Làctia: galàxia a la que pertany el sistema solar. Conté entre 200.000 i 400.000 milions d'estrelles. El Sol simplement és una d'elles.
Any llum: la distància que recorre la llum en un any. La llum viatja a 300.000 km per segon, multipliqueu 300.000 km pels segons que té un any i tindreu la distància de la que parlem (és enorme!).
Galàxia d'Andròmeda: la nostra galàxia veïna, la més propera a la Via Làctia. Es troba "només" a 2,5 milions d'anys llum.
Lluna creixent.
Comentarios
Publicar un comentario