Àguila daurada a Cerdanyola del Vallès

Divendres 12 de març. Estic treballant des de casa i de tant en tant no puc evitar donar un cop d'ull pel balcó. Em crida l'atenció un ocell gran. Està d'esquenes perquè s'allunya, una mica alt, fent la ruta Ripollet-Cerdanyola. La llum és dolenta en aquest moment i l'au sembla negre al contrallum del cel. A simple vista, sense prismàtics, en veure un aleteig profund i molt arquejat penso:

"Mira, un bernat pescaire".

Si us penseu que els ornitòlegs que fa molts anys que mirem ocells no ens equivoquem mai... llavors és que no porteu prou anys mirant ocells.

Agafo els prismàtics i descobreixo que no és un bernat sinó un rapinyaire de grans dimensions. M'agafa un atac de nervis. En qüestió de segons haig de decidir si munto el telescopi o intento identificar l'espècie abans no es perdi. Agafo la càmera de fotos i disparo unes ràfegues. L'ocell segueix marxant i s'allunya. Finalment decideix convertir la línia recta en cercles i comença a remuntar, molt lluny però.

Decideixo muntar el telescopi. Penso que ho aconseguiré millor si actuo amb serenitat. Trec el trípode de la seva funda i desplego les potes. De tant en tant busco el punt negre al cel, amb els ulls o amb els prismàtics. Encara hi és. Planto el "cata".

Amb la potència que em dóna aquesta nova òptica busco desesperadament l'ocell. Però no el trobo. Així i tot no llenço encara la tovallola, perquè sé que encara hi és. Segueixo explorant la parcel·la de cel on es mou el rapinyaire. Finalment apareix dins el meu camp visual just en el moment crucial: mentre cercleja puc veure en un moment donat la silueta inconfusible d'una àguila daurada. Esclato d'emoció. Fins i tot durant una fracció de segon puc veure la part superior d'una de les ales. Té prou blanc a la base de la mà, cosa que descarta un exemplar adult.

La pujada d'adrenalina és molt gran i ràpida. I en aquests moments de nervis de vegades és difícil mantenir la calma. Sé que només un altre ornitòleg pot entendre què se sent, i a més tinc la necessitat de compartir-ho a tothom. Així que faig el crit d'alarma pel grup de WhatsApp que tenim els ocellaires dels dos Vallesos, però malauradament ningú més arriba a veure la daurada.

Intento fotografiar l'ocell remuntant a la tèrmica, però no ho aconsegueixo. Ja està molt alt i lluny i no sóc capaç de trobar-lo amb la càmera.

Aquesta espècie és un animal poderós, es tracta de l'àguila més gran d'Europa. La seva àrea de distribució és ample, però no nia al Vallès Occidental, on és poc habitual. Ja no parlem de veure una a Cerdanyola... no hi ha dubte que sóc molt afortunat.

Hores després, al llarg del dia, no puc evitar explicar a tothom el que he vist. A la Mari, la meva parella li repeteixo un cop i un altre, "t'he dit ja que avui un vist una àguila daurada"?

Aquest mes de març tot just fa dos anys que em vaig traslladar a viure a Ripollet, i en aquest temps he descobert que visc a un lloc privilegiat. Aquesta observació n'és una mostra més. I fa l'espècie número 76 observada des de casa.

Aquila chrysaetos. Fotos testimonials amb el zoom de la càmera a 65x.