Coses rares

Els ocells acostumen a tenir uns comportaments habituals. Però de vegades fan coses rares. Parlaré de tres casos curiosos d'aquest mes de març.

El dissabte dia 6 vaig veure un picot garser gros. No és espècie rara en absolut, de fet és força comuna a masses forestals. Però aquest exemplar el vaig veure des de casa: sobrevolava el nucli urbà de Ripollet. Em va sobtar força veure aquesta espècie volant uns quants metres per sobre els edificis.

Sospito que anava del riu Ripoll al parc dels Pinetons. Suposava l'espècie número 75 en la meva llista particular d'ocells detectats des de casa.

El dilluns dia 9, mentre treballava, vaig donar una ullada al balcó i vaig veure una persecució. Un tudó fugia tan de pressa com podia. Però el seu perseguidor no era un falcó ni un astor, sinó un animalet, diguem, més humil. Un simple pardal. L'empaitava amb velocitat, força alt, potser uns 30 o 40 metres per sobre la ciutat. Mai havia vist un pardal perseguint un tudó. En desconec totalment els motius. El fugitiu va desaparèixer a la llunyania mentre el pardalet baixava cap als edificis amb aire triomfador.

Per acabar explicaré el que vaig veure el vespre del mateix dia, cap a les set, ja amb poca llum (potser perquè el cel era núvol).

Vaig treure la Nina, la meva gossa, a passejar pel parc del Massot, a tocar al riu Sec. Un corb marí gros va aparèixer volant i va decidir aturar-se. En aquest punt el riu no és gaire ample (potser uns cinc o set metres), però val a dir que porta prou aigua perquè una munió d'ocells aquàtics el trobin força interessant: ànecs coll-verds, polles d'aigua, cueretes, bernats, martinets blancs, xivitones, xivites...

Però el punt on es va aturar el corb marí semblava el punt més desagradable de tots: sota una petita caiguda d'aigua de potser un parell de pams s'acumulava una escuma blanca en unes aigües poc mogudes on, tot i això, el corb marí devia pensar (o sabia) que hi hauria peixos. Perquè es va capbussar repetidament per explorar les profunditats. La resta del riu es veia neta i sense escuma.

Al cap d'uns minuts, no sé si avorrit del lloc o espantat per algú, aixecava el vol i s'allunyava passant per sota del pont proper, difós en la foscor.

De cap d'aquestes tres petites històries no tinc cap fotografia. Així que posaré algunes de la cotxa cua-roja que vaig  trobar el dia 5 de març al mateix Parc del Massot, a Ripollet, la primera cita d'aquest any pels dos Vallesos.