Laia
Han passat tres anys. Perdona Laia estimada per haver trigat tant a escriure aquesta entrada al blog.
El 10 de gener del 2016 la meva neboda em va acompanyar a visitar el delta del Llobregat. Feia molt de temps que insistia i insistia, que volia anar amb el seu tiet a veure ocells, i com que la vida és complicada va costar una mica, però al final ho vam aconseguir.
La reserva natural de Cal Tet ens esperava amb els braços oberts, i jo li explicava a la Laia els ocells que anàvem trobant, mentre ella feia de fotògrafa. El punt de vista de la petita (ja no tan petita) era molt més fresc i genuí que el meu.
Una passejada ens duia des de l'aparcament fins a l'entrada de la reserva natural. La primera aturada era prop del centre d'informació. Teníem el riu Llobregat davant nostre.
Alegria màxima i emoció total només arribar.
Anem per feina. Això semblen ànecs coll-verds?
Sí, en efecte, ho són.
A pocs minuts de distància tenim les maresmes. Allà la Laia feia nous amics. Semblaven encantats amb ella.
El camí seguia entre prats i canyissars. Una brisa ens despentinava i movia les fulles. Bé, tal com jo ho veia, el canyís es doblegava amb el vent. Per la Laia, en canvi, hi havia una altra explicació: les plantes ens deien "hola" amb les seves mans que eren plomalls.
Incansable, la meva companya d'aventures es va portar com una campiona, caminant i caminant fins a l'observatori de Cal Tet, i més enllà fins i tot, fins veure el mar i la desembocadura del riu.
L'observatori.
La llacuna de Cal Tet.
Bones observacions d'ànecs grisets.
I de polles blaves.
Unes torres de fusta permetien aixecar-se uns metres del terra per intentar descobrir els ocells més tímids. Vam pujar-hi. A dalt, ens sentíem com si estiguéssim a un lloc molt llunyà, a un lloc on no respiraves aire, sinó llibertat, a molta distància del món dels humans, com si fos un raconet amagat de paradís que només uns pocs coneixíem.
Unes escales peculiars ben mereixen rebre el punt de vista d'una fotògrafa peculiar.
Vaja, finalment sí que va arribar el cansament. Normal, eren molts kilòmetres. Per sort ja tornàvem al cotxe i podríem descansar.
No és el millor seient del món, però serveix.
El tiet.
Un gran document periodístic. Aquí hi ha futur.
El 10 de gener del 2016 la meva neboda em va acompanyar a visitar el delta del Llobregat. Feia molt de temps que insistia i insistia, que volia anar amb el seu tiet a veure ocells, i com que la vida és complicada va costar una mica, però al final ho vam aconseguir.
La reserva natural de Cal Tet ens esperava amb els braços oberts, i jo li explicava a la Laia els ocells que anàvem trobant, mentre ella feia de fotògrafa. El punt de vista de la petita (ja no tan petita) era molt més fresc i genuí que el meu.
Una passejada ens duia des de l'aparcament fins a l'entrada de la reserva natural. La primera aturada era prop del centre d'informació. Teníem el riu Llobregat davant nostre.
Alegria màxima i emoció total només arribar.
Anem per feina. Això semblen ànecs coll-verds?
Sí, en efecte, ho són.
A pocs minuts de distància tenim les maresmes. Allà la Laia feia nous amics. Semblaven encantats amb ella.
El camí seguia entre prats i canyissars. Una brisa ens despentinava i movia les fulles. Bé, tal com jo ho veia, el canyís es doblegava amb el vent. Per la Laia, en canvi, hi havia una altra explicació: les plantes ens deien "hola" amb les seves mans que eren plomalls.
Incansable, la meva companya d'aventures es va portar com una campiona, caminant i caminant fins a l'observatori de Cal Tet, i més enllà fins i tot, fins veure el mar i la desembocadura del riu.
L'observatori.
La llacuna de Cal Tet.
Bones observacions d'ànecs grisets.
I de polles blaves.
Unes torres de fusta permetien aixecar-se uns metres del terra per intentar descobrir els ocells més tímids. Vam pujar-hi. A dalt, ens sentíem com si estiguéssim a un lloc molt llunyà, a un lloc on no respiraves aire, sinó llibertat, a molta distància del món dels humans, com si fos un raconet amagat de paradís que només uns pocs coneixíem.
Unes escales peculiars ben mereixen rebre el punt de vista d'una fotògrafa peculiar.
Vaja, finalment sí que va arribar el cansament. Normal, eren molts kilòmetres. Per sort ja tornàvem al cotxe i podríem descansar.
No és el millor seient del món, però serveix.
El tiet.
Un gran document periodístic. Aquí hi ha futur.
Me ha encantado hermanito, preciosa tu manera de escribir <3
ResponderEliminar