Paleoornitologia: cigonyes negres
Fa uns mesos, parlant amb Dani González, un d'aquells amics de per vida, una d'aquelles persones amb les que saps que, ja de vell, podràs compartir una copa i fer un brindis pel llarg camí recorregut; fa uns mesos, com deia, em va fer gràcia un comentari seu. Li vaig esmentar una observació d'ocells de fa gairebé uns trenta anys, i ell em va dir que allò era gairebé paleoornitologia.
Aquesta és la història d'aquella observació.
Hem de viatjar en el temps fins al 14 de setembre de 1991. Dani havia decidit temps enrere que volia estudiar la migració de rapinyaires al cim de Sant Mateu, al Maresme, i ja feia unes setmanes que periòdicament pujàvem a peu des de Premià de Mar.
Aquell dia, com sempre, sèiem en un clar entre pins en un lateral de la muntanya, sense arribar a dalt de tot. Observàvem així habitualment alguns ocells que marxaven cap al sud, i amb els nostres magres coneixements de principiants els intentàvem identificar. Prismàtics en mà, vigilàvem el cel amb una càmera de fotos a prop, que si no recordo malament, era normaleta, amb un zoom 80-210 i un duplicador que el convertia en un 420, i tirava en carret de trenta-sis diapositives.
Després d'una estona de guaitar i de xerrar dos grans ocells cridaren la nostra atenció. Eren cigonyes negres! Es tracta d'una espècie regular en migració a casa nostra, però amb poques observacions, sobretot en el passat quan no hi havia ni tants ornitòlegs ni tantes eines tecnològiques com tenim ara.
Les cigonyes anaven altes, però no vam dubtar. Així i tot, amb els prismàtics no en teníem prou. Volíem una prova. Amb la càmera alçada, vaig dedicar un segons per enquadrar i enfocar. Encara faltaven molts anys perquè la tecnologia digital em permetés fer tantes fotos com volgués. En aquella època s'havia de vigilar de no gastar massa ràpid el carret. De tota manera és cert que el límit el van posar els ocells, que s'allunyaven ràpidament. Vaig disparar.
Contents, pletòrics, vam acabar la jornada molt satisfets. Però les històries que explico normalment tenen alguna anècdota. I aquesta en té una de bona.
Un cop a casa seva, Dani, que no es podia estar d'explicar-hi a tothom (igual que jo) va trucar a en Pep Arcos (insigne ornitòleg, amic i mentor) per dir-li aquell mateix dia. En una època en que no existia internet ni les xarxes socials era difícil trobar altres ornitòlegs. És a dir, algú que pogués apreciar el que nosaltres sentíem, algú amb qui compartir la nostra felicitat i que ens comprengués de veritat.
Pep escoltà atentament. Encertadament escèptic com a bon científic, no tingué més remei que comunicar-li el que li havien dit aquella mateixa tarda uns altres ornitòlegs: que algú havia vist a Argentona, uns kilòmetres més al nord, també dues cigonyes... però blanques!
Dubtes i més dubtes. Podria ser que ens haguéssim equivocat? I tant. Érem inexperts, tot el contrari que les persones que havien gaudit de la més blanca i comuna de les cigonyes. Aquells dos exemplars el mortificaren. Em va trucar i m'ho va dir. Males notícies. Però encara teníem, li vaig recordar, un as a la màniga: les fotografies. S'havien de revelar, i fins llavors no s'acabaria la incertesa.
Passaren els dies. Les diapositives van arribar. Nerviós, impacient, les vaig posar al visor, passant-les una per una fins a arribar a l'ocell meravellós. Perquè, sí, eren cigonyes negres, i ràpidament vaig trucar el meu amic per comunicar-li la bona notícia. Teníem una única fotografia. El cap de setmana ens veuríem i li portaria perquè veiés la imatge de la satisfacció en forma de cigonya negra.
Però, vet aquí, amics meus, que vaig cometre un error terrible. I no és un altre que aquest: portava la diapositiva amunt i avall. Li ensenyava a ma mare, a mon pare, a les meves germanes, i orgullós com estava la guardava a una butxaca del pantaló per poder-li mostrar a qualsevol que estigués interessat, no fos el cas que no la tingués a mà.
I el pantaló necessitava una rentada i va anar a parar a la rentadora. Massa tard em vaig adonar del meu immens error. On és la diapo? On l'he deixat? Se m'il·lumina el cap, i caic en un pou de desesperança total. Sobreviurà? Quin horror, quina pena, quin desastre.
L'espera es fa interminable. El pantaló gira i gira dins la rentadora. L'aigua mulla la foto. El sabó la corroeix. El pantaló gira i torna a girar. I jo, resignat, penso que probablement he perdut l'única prova que tenia d'aquella gran cita.
La tortura acaba, i la roba s'ha d'estendre. Ma mare em deixa remenar dins la butxaca, i allà la trobo. Bé, almenys hi és, i almenys no s'ha trencat. Agafo el petit visor de plàstic i dono una ullada. El miracle s'ha consumat. La imatge està deteriorada, però no hi ha dubte. Encara són cigonyes negres. I potser per primera vegada en ma vida m'adono que Dani i jo podem ser bons ornitòlegs. O potser simplement això m'ho estic imaginant ara mateix.
La història acaba amb el meu gran amic i jo trucant a la porta de Pep Arcos, a Premià de Mar. Dani li demana, si us plau, que miri pel petit visor de plàstic i digui que veu. Pep ho fa. Diu amb un somriure que veu dues cigonyes. Dani insisteix, "sí, però són negres!".
Pep somriu i només diu, "ah, molt bé". Potser nosaltres esperàvem un esclat d'il·lusió semblant al nostre, però ens vam haver de conformar amb això.
Aquí acaba aquesta petita història de paleoornitologia. Potser un altre dia m'engresqui i torni al passat.
Ciconia nigra
Aquesta és la història d'aquella observació.
Hem de viatjar en el temps fins al 14 de setembre de 1991. Dani havia decidit temps enrere que volia estudiar la migració de rapinyaires al cim de Sant Mateu, al Maresme, i ja feia unes setmanes que periòdicament pujàvem a peu des de Premià de Mar.
Aquell dia, com sempre, sèiem en un clar entre pins en un lateral de la muntanya, sense arribar a dalt de tot. Observàvem així habitualment alguns ocells que marxaven cap al sud, i amb els nostres magres coneixements de principiants els intentàvem identificar. Prismàtics en mà, vigilàvem el cel amb una càmera de fotos a prop, que si no recordo malament, era normaleta, amb un zoom 80-210 i un duplicador que el convertia en un 420, i tirava en carret de trenta-sis diapositives.
Després d'una estona de guaitar i de xerrar dos grans ocells cridaren la nostra atenció. Eren cigonyes negres! Es tracta d'una espècie regular en migració a casa nostra, però amb poques observacions, sobretot en el passat quan no hi havia ni tants ornitòlegs ni tantes eines tecnològiques com tenim ara.
Les cigonyes anaven altes, però no vam dubtar. Així i tot, amb els prismàtics no en teníem prou. Volíem una prova. Amb la càmera alçada, vaig dedicar un segons per enquadrar i enfocar. Encara faltaven molts anys perquè la tecnologia digital em permetés fer tantes fotos com volgués. En aquella època s'havia de vigilar de no gastar massa ràpid el carret. De tota manera és cert que el límit el van posar els ocells, que s'allunyaven ràpidament. Vaig disparar.
Contents, pletòrics, vam acabar la jornada molt satisfets. Però les històries que explico normalment tenen alguna anècdota. I aquesta en té una de bona.
Un cop a casa seva, Dani, que no es podia estar d'explicar-hi a tothom (igual que jo) va trucar a en Pep Arcos (insigne ornitòleg, amic i mentor) per dir-li aquell mateix dia. En una època en que no existia internet ni les xarxes socials era difícil trobar altres ornitòlegs. És a dir, algú que pogués apreciar el que nosaltres sentíem, algú amb qui compartir la nostra felicitat i que ens comprengués de veritat.
Pep escoltà atentament. Encertadament escèptic com a bon científic, no tingué més remei que comunicar-li el que li havien dit aquella mateixa tarda uns altres ornitòlegs: que algú havia vist a Argentona, uns kilòmetres més al nord, també dues cigonyes... però blanques!
Dubtes i més dubtes. Podria ser que ens haguéssim equivocat? I tant. Érem inexperts, tot el contrari que les persones que havien gaudit de la més blanca i comuna de les cigonyes. Aquells dos exemplars el mortificaren. Em va trucar i m'ho va dir. Males notícies. Però encara teníem, li vaig recordar, un as a la màniga: les fotografies. S'havien de revelar, i fins llavors no s'acabaria la incertesa.
Passaren els dies. Les diapositives van arribar. Nerviós, impacient, les vaig posar al visor, passant-les una per una fins a arribar a l'ocell meravellós. Perquè, sí, eren cigonyes negres, i ràpidament vaig trucar el meu amic per comunicar-li la bona notícia. Teníem una única fotografia. El cap de setmana ens veuríem i li portaria perquè veiés la imatge de la satisfacció en forma de cigonya negra.
Però, vet aquí, amics meus, que vaig cometre un error terrible. I no és un altre que aquest: portava la diapositiva amunt i avall. Li ensenyava a ma mare, a mon pare, a les meves germanes, i orgullós com estava la guardava a una butxaca del pantaló per poder-li mostrar a qualsevol que estigués interessat, no fos el cas que no la tingués a mà.
I el pantaló necessitava una rentada i va anar a parar a la rentadora. Massa tard em vaig adonar del meu immens error. On és la diapo? On l'he deixat? Se m'il·lumina el cap, i caic en un pou de desesperança total. Sobreviurà? Quin horror, quina pena, quin desastre.
L'espera es fa interminable. El pantaló gira i gira dins la rentadora. L'aigua mulla la foto. El sabó la corroeix. El pantaló gira i torna a girar. I jo, resignat, penso que probablement he perdut l'única prova que tenia d'aquella gran cita.
La tortura acaba, i la roba s'ha d'estendre. Ma mare em deixa remenar dins la butxaca, i allà la trobo. Bé, almenys hi és, i almenys no s'ha trencat. Agafo el petit visor de plàstic i dono una ullada. El miracle s'ha consumat. La imatge està deteriorada, però no hi ha dubte. Encara són cigonyes negres. I potser per primera vegada en ma vida m'adono que Dani i jo podem ser bons ornitòlegs. O potser simplement això m'ho estic imaginant ara mateix.
La història acaba amb el meu gran amic i jo trucant a la porta de Pep Arcos, a Premià de Mar. Dani li demana, si us plau, que miri pel petit visor de plàstic i digui que veu. Pep ho fa. Diu amb un somriure que veu dues cigonyes. Dani insisteix, "sí, però són negres!".
Pep somriu i només diu, "ah, molt bé". Potser nosaltres esperàvem un esclat d'il·lusió semblant al nostre, però ens vam haver de conformar amb això.
Aquí acaba aquesta petita història de paleoornitologia. Potser un altre dia m'engresqui i torni al passat.
Ciconia nigra
Comentarios
Publicar un comentario