Socarral
Quadern de bitàcola, data estel·lar 03.06.2019.
L'estiu encara no ha arribat, però fa molta calor i els ocells comencen a fer-me patir. No és tan fàcil veure'ls com fa uns dies, i en concret avui la temperatura és molt alta. Potser no noto tant la xafogor com quan vivia a Barcelona, però comprovo angoixat que no puc aturar-me gaire estona sota el sol. Crema la pell. I la llum m'enlluerna. Les quatre de la tarda no és la millor hora per veure ocells.
Estic passejant a prop del barri de Canaletes, a Cerdanyola del Vallès. Davant meu Collserola em fa promeses de frescor amb la gran taca fosca que són els seus boscos. Arribo a un camí que voreja per una banda pins i alzines. Però per l'altre no hi ha més que un socarral (paraula que crec que no existeix, però com que la meva família l'ha fet servir de sempre per designar un camp cremat pel sol, em prendré, amb el vostre permís, la llicència de fer-la servir). Llaurat temps enrere, ara només té algunes mates crescudes i molt resseques.
Aquest camp s'estén davant meu uns quants centenars de metres. Miro amb els prismàtics. Les orenetes, valentes, prenen el sol al ben mig del terra, i les més joves canten alegres cada cop que els adults (potser els pares) les sobrevolen uns centímetres per sobre.
Hi ha poc moviment. Però així i tot vaig sumant espècies. La reverberació de l'aire, però, no sembla convidar gaire a tenir esperances de veure quelcom interessant. Llevat que sigui un estruç o un camell. Una brisa calenta empitjora les sensacions. Mentre penso en la pèrdua de temps que és mirar amb els prismàtics a través d'aquell infern observo bocabadat un moviment.
Un animal gran (un ocell) sembla que camina per aquells Monegros en miniatura. Però els deu augments dels binocles no són prou potents per identificar amb claredat l'espècie. A mi em sembla un bernat pescaire, però tenint en compte que allò era una caldera, no m'esperaria pas trobar-me un allà al mig. Però quina altra cosa podia ser?
La càmera de fotos té més augments que els prismàtics. Faig algunes fotos testimonials i avanço uns quants metres. Al final aconsegueixo apropar-me bastant, i ja no tinc dubtes. És un bernat. Em sobta visualment la imatge (un ocell aquàtic al mig del socarral) però no tant la seva presència. No deixa de ser una espècie oportunista i forta.
Decideixo que aquest ocell amic, com diria Josep Maria de Segarra, m'ha impactat prou per dedicar-li aquestes línies.
La Nina, la meva gossa, porta la llengua penjant. Decideixo que és millor tornar. M'acomiado del bernat socarrimat i abandono aquell forn. Tot i la calor finalment m'enduc un bon llistat d'espècies.
L'estiu encara no ha arribat, però fa molta calor i els ocells comencen a fer-me patir. No és tan fàcil veure'ls com fa uns dies, i en concret avui la temperatura és molt alta. Potser no noto tant la xafogor com quan vivia a Barcelona, però comprovo angoixat que no puc aturar-me gaire estona sota el sol. Crema la pell. I la llum m'enlluerna. Les quatre de la tarda no és la millor hora per veure ocells.
Estic passejant a prop del barri de Canaletes, a Cerdanyola del Vallès. Davant meu Collserola em fa promeses de frescor amb la gran taca fosca que són els seus boscos. Arribo a un camí que voreja per una banda pins i alzines. Però per l'altre no hi ha més que un socarral (paraula que crec que no existeix, però com que la meva família l'ha fet servir de sempre per designar un camp cremat pel sol, em prendré, amb el vostre permís, la llicència de fer-la servir). Llaurat temps enrere, ara només té algunes mates crescudes i molt resseques.
Aquest camp s'estén davant meu uns quants centenars de metres. Miro amb els prismàtics. Les orenetes, valentes, prenen el sol al ben mig del terra, i les més joves canten alegres cada cop que els adults (potser els pares) les sobrevolen uns centímetres per sobre.
Hi ha poc moviment. Però així i tot vaig sumant espècies. La reverberació de l'aire, però, no sembla convidar gaire a tenir esperances de veure quelcom interessant. Llevat que sigui un estruç o un camell. Una brisa calenta empitjora les sensacions. Mentre penso en la pèrdua de temps que és mirar amb els prismàtics a través d'aquell infern observo bocabadat un moviment.
Un animal gran (un ocell) sembla que camina per aquells Monegros en miniatura. Però els deu augments dels binocles no són prou potents per identificar amb claredat l'espècie. A mi em sembla un bernat pescaire, però tenint en compte que allò era una caldera, no m'esperaria pas trobar-me un allà al mig. Però quina altra cosa podia ser?
La càmera de fotos té més augments que els prismàtics. Faig algunes fotos testimonials i avanço uns quants metres. Al final aconsegueixo apropar-me bastant, i ja no tinc dubtes. És un bernat. Em sobta visualment la imatge (un ocell aquàtic al mig del socarral) però no tant la seva presència. No deixa de ser una espècie oportunista i forta.
Decideixo que aquest ocell amic, com diria Josep Maria de Segarra, m'ha impactat prou per dedicar-li aquestes línies.
La Nina, la meva gossa, porta la llengua penjant. Decideixo que és millor tornar. M'acomiado del bernat socarrimat i abandono aquell forn. Tot i la calor finalment m'enduc un bon llistat d'espècies.
Comentarios
Publicar un comentario